Underground places

una web dedicada a l'espelologia urbana, els llocs abandonats i els subterranis artificials.

a website devoted to urban caving, abandoned and man made underground places .

 








Tres retrats del general



Firma





Estampes del seu afusellament a Palma de Mallorca



Racó de l'esglèsia de la Ciutadella on va estar enterrat



Làpida de l'antiga tomba al cementiri de Montjuïc



Làpida al cementiri de Sant Andreu de Palomar















LUIS LACY GAUTHIER

Al panteó militar del cementiri de Sant Andreu hi han enterrades les despulles de nombrosos soldats i policies armats, tots ells personal de tropa, de baix rang dins de l'escalafó castrense, per això crida l'atenció trobar-hi una làpida que ens informa que allí reposa un tinent general: Don Luís Lacy Gauthier.

Va ser un militar d'idees lliberals que es va distinguir durant la guerra del francès i de qui Pio Baroja diu en la seva novela “Memorias de un hombre de acción”:

El general Lacy era de esos tipos extraños que aparecen en las naciones en épocas de turbulencias. Su padre era de origen irlandés, su madre, francesa; él, andaluz de San Roque. Su destino había sido tan contradictorio y su carácter tan arrebatado, que muchas veces llegaron a considerarle como loco. Era hombre exaltado, atrevido y pertenecía a la masonería.

Un militar lliberal.

Nascut l'onze de gener de 1772 , procedia de una família irlandesa que ja portava dues generacions servint a l'exèrcit espanyol, el seu avi havia sigut coronel del regiment d'infanteria Ultonia i el seu pare tenia el grau de comandant. Per part de la família materna, d'origen francès i que havia marxat a l'exili amb la revolució, dos dels seus oncles eren oficials del regiment d'infanteria Bruselas i amb ells va marxar, el 1875, allistat a la Guardia Walona amb 13 anys cap a Puerto Rico on va combatre contra els anglesos guanyant-se el grau de sotstinent. El 1794 feia la guerra als francesos al Rosselló amb el rang de capità.

Destinat el 1798 a les Canàries, les seves aventures amoroses el van portar a enfrontar-se violentament amb el Governador militar qui el processa per insubordinació condemnant-lo a un any de presó a Cadis i expulsant-lo de l'exercit. Al sortir en llibertat el 1803 marxa a França on s'allista com a capità a la Legió Irlandesa de l'exercit napoleònic. A l'esclatar la guerra amb Espanya es destinat a Madrid on davant dels successos del 2 de maig de 1808 deserta i viatja fins a Sevilla on demana a la Junta de Defensa la seva reincorporació a les files espanyoles. Durant tres anys fa la guerra al francès per terres d'Andalusia, als 37 anys era brigadier, als 38 mariscal.

Mentres, a Catalunya, la desfeta de l’exercit regular i la vergonyosa caiguda de Tarragona on les tropes castellanes que la defensaven desertaren massivament, van ocasionar un sentiment popular de malfiança vers la milicia i rebuig dels allistaments forçossos i les quintes mentres creixia espontàniament una insurgència articulada al voltant de cossos francs com sometents i miquelets. La desafecció era tal que s’estima entre el 20 i el 30% la deserció militar que es produïa devant els rumors que els quintos eren destinats a combatre fora del Principat.

El juny de 1811 es anomenat Capità General de Catalunya amb el grau de tinent general, i fixant el seu quarter general a la Serra de Busa, al Solsonés, reorganitza els seus efectius, uns 8000 homes, tot el que queda de l’exercit espanyol al Principat després de la caiguda de les places de Barcelona i Tarragona. Hi crea una academia militar pel recrutament i l’instrucció de nous soldats, hospital i maestrançá d’artilleria. Allí, el 1812, devant dels seus soldats fou el primer lloc d’Espanya on es proclamà la constitució de Cadis.

Anomenà Joaquim Ibáñez Cuevas, baró d'Eroles, com el seu segon i feu brigadier a Francesc Milans del Bosch al front dels regiments d’infanteria de línia “Mataró” i “Gerona”.

Un ban dictat a Vic el 18 de desembre de 1811 on Lacy dóna garanties que el soldats catalans lluitaran a la seva terra i una estratègia militar recolzada en les accions guerrilleres dels miquelets fan que ben aviat es guanyi el recolzament i la simpatia popular.

Pren als francesos les places de Reus i d'Igualada i en una expedició plena d'audàcia porta la guerra a territori francès envaint la Cerdanya i el Rosselló on va incendiar diversos pobles, arribant fins a Ax que va ocupar i on es va fer pagar tribut. Va derrotar al general Decaen al front d'una columna de 5000 soldats a la Garriga, al coronel Dubarry a Vilaseca, un altre cop a Decaen a Sant Feliu de Codines però no va aconseguir alliberar Mataró.

Peró també practica la guerra bruta amb una gran crueltat, intentant enmetzinar les tropes imperials de la Ciutadella de Barcelona que patiren dolorosos vómits a l’aconseguir barrejar arsènic a la farina del pa. També ho intentà a Figueres, Hostalric, Llinars, Mataró i Tarragona. A Lleida, amb un sabotatge, va fer explotar un gran polvorí ocasionant la mort de més de dos-cents veïns de la ciutat. La mola del Capolatell es va convertir en camp de concentració on alguns presoners, extenuats pel fret, la gana i els maltractaments, preferiren estimbar-se pel cingle cridant “mourir a Busa et resurgir a París”.

Les Corts de Cadis, pel novembre de 1812, donen ordre a Lacy de constituir la Diputació provincial de Catalunya. A tal fi reuneix a Vic durant el mes de novembre als 7 diputats (Carles Figuerola, Isidre Torelló, Ignasi Solá, Joan Genovés, el baró de Castellet i Antonio Cid com a diputats electes així com Joan Baptista Gali i Benito Rubinat com suplents. Posteriorment s'hi afegí Xavier d'Oteiza). Per fi, malgrat fer-ho en mig d'una guerra i depenent d'una autoritat militar superior, Catalunya recupera una institució històrica d'autogovern, gairebé cent anys després de la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta.

El 1813 és anomenat Capità General de Galícia i marxa cap a A Coruña deixant un bon record i l'estima dels catalans pels seus èxits militars i per la re-instauració de la Diputació.

El conspirador

Però el retorn de Ferran VII el 1814, suposa la fi de la Constitució de Cadis i el regrés a l'absolutisme. Lacy, com molts d'altres, es sent traït i conspirà per tal de derrocar al tirà: es trasllada a Caldetes on juntament amb Milans del Bosch i d'altres militars lliberals preparen  un aixecament insurreccional pel 5 d'abril del 1817 que devia ser recolzat dins de la ciutat per grups de treballadors de la fàbrica del carrer Sant Pere, veïns i botiguers organitzats a l’entorn dels germans Francisco i José Mota. Però les autoritats militars n'estaven al corrent i el Capità General Castaños, amb diners donats pel bisbe, comprà la lleialtat de les tropes pagant-los els sous endarrerits, només dues companyies del regiment "Tarragona" es posen de part dels insurrectes. Milans del Bosch fuig a França però Lacy es detingut a Mataró.

Empresonat a la Ciutadella de Barcelona, la ciutat reclama  la llibertat de l'home que li va retornat la Diputació, el 16 d’abril alguns prohoms i els gremis constitueixen una Junta que suplica al monarca per la vida del general:

..a favor del teniente general D. Luís Lacy. No ignoran Vds. Que Cataluña debió su salvación al heroismo de este guerrero.” 

recordant-li que:

cuarenta mil almas que representan los suplicantes, de cuya convocatoria se acompaña el debido testimonio, a prostrarse llorando alrededor del trono, con el fin de conseguir del magnánimo Fernando la primera gracia que le piden perdonando la vida al teniente general D. Luís Lacy, si resultase que con ella debiese expiar su extravio y error.”

Castaños, el vencedor de la batalla de Bailen, malgrat dissentir de l'intenció reial d'escarmentar als seus adversaris lliberals no pot mostrar cap clemència i firma la condemna a mort amb aquesta contradictòria frase:

Considerando sus distinguidos y bien notorios servicios, particularmente en este Principado, y con este mismo ejército que formó, y siguiendo los paternales impulsos de nuestro benigno soberano, es mi voto que el teniente general don Luis Lacy sufra la pena de ser pasado por las armas”

En saber-se la noticia la ciutat es despertà trasbalsada i mentre alguns companys d’armes buscaven la manera d’alliberar-lo, l’indignació popular creixia. Des de Reus i Tarragona, on s’hi refugiaren alguns fugitius de la fracassada insurrecció, es preparà pel 12 de maig un projecte de fuga encapçalat per el capità José Rodríguez:

Que ellos, conducidos por una nave al frente de Barcelona, estarían prontos a la primera señal de alarma, y que entrando por la puerta del Socorro, tomarían parte activa en la lucha contra la tiranía”

Però una traició desbaratà el plà doncs 

“la gloria se eclipsó y las esperanzas se convirtieron en amargura. El sargento primero del Regimiento del Infante D. Carlos Pérez de Escobar fue el judas que vendió a la Patria y a sus compañeros”

Castanyos feu córrer el rumor d'un indult imminent alhora que el 30 de juny traslladà a Lacy fins a Mallorca en un vaixell de guerra. El 5 de juliol de 1817, al fossat del castell de Bellver, Luís Lacy morí afusellat a l'edat de 45 anys.


Les despulles del general.

L'1 de gener de 1820 el comandant Rafael de Riego proclamava la Constitució de 1812 i començava el que s'anomenaria “el trienni lliberal”. A Barcelona una Junta presidida pel baró de Horst aconseguia portar les restes de Lacy des de Mallorca i rendir-li homenatge en un multitudinari funeral a Santa Maria del Mar on el cos va ser exposat en un túmul. Després les despulles van ser guardades en una caixa de plom, vestides amb un uniforme blanc de coronel d'infanteria, que va quedar dipositat a l'església militar de la Ciutadella. La Junta va obrir una subscripció popular per recollir fons per tal de donar-li repòs a la Catedral, però a l'agost del 1821 es va declarar una epidèmia de febre groga i, amb el compromís de reintegrar-los, l'Ajuntament va fer us dels diners....

No van acabar aquí les desventures del general. El 1823 va caure el govern lliberal i el Conde de España, nou governador militar, va ordenar tirar els ossos a un femer de l'hort de la casa parroquial. El rector Francisco Moya va recollir-los d'amagat durant la nit i els va enterrar en un racó al peu del mur de la capella plantant-hi al damunt un llorer per tal de recordar el lloc.

Allí van dormir oblidats de tothom fins que en Adolfo Blanch va publicar aquest fets al número de l'1 de gener de 1869 de la revista Lo Gay Saber, relatant la seva conversa amb el rector:

«Aquí se 'ls transladá l'any 20, y á la dreta del altar major de esta iglesia, al costat de la porta de la sagristia, van estar inútilmeat esperant lo resultat de la suscripció que debía darlos digna sepultura; proes vingué la pesta del any 24, y 'tals diners recullits varen ser destináts á socorrer mals y miserias.

»¡Cóm ha de ser!... ¿Y després?

»Després desaparegueren misteriosament,de la nit al matí, sense que ningún se'n adonés, ni sabes que se'n havian fet. La cosa va passar de aquest modo: Cayguda aquella situació, '1 nou capitá general de Catalunya, '1 boig de 'n Carlos d' Espanya, posa un día 'ls ulls en la caixa que tancavan aquellas tristas reliquias, y com averigües pel rector lo que contenía, va donar orde á aquest, que per son criat, qu' era un presidan, la fes vuidar de nit en qualsevol sot ó femer; com de fet aixís se executá en un femerot qu' en aquest hort hi havia...

»Y que jo vaig fer treure...

»¿Y hi trobá?...

»Sí, sons restos humans, que jo mateix vaig enterrar al cap de munt del hort, entrant per aquella porta gran que dona á fora, á la dreta, allí ahont voltat de una teulas hi creixen uns llaurers plantats de la meva má.

»Allá está, donchs, lo que queda en la térra del insigue patrici don Lluis Lacy, del héroe á qui tant deu la independencia catalana”

El 19 de juny de 1881 es va procedir a l'exhumació en presència del notari Maspons i Labrús qui va guardar-los a casa seva en una caixa durant vint anys. A la seva mort, l'any 1901,la vídua incapaç de conviure amb aquella macabra capsa va aconseguir després de moltes gestions i amb la participació del capità general que l'Ajuntament oferís un modest nínxol (Columbario B. 819, clase 6ª, San Francisco) al cementiri de Montjuïc amb una làpida on s'hi llegia: “Aquí yacen los restos del Excmo. Sr. Teniente general D. Luis Lacy Ganthier. R. I. P.” on va ser enterrat el 28 d'abril de 1904.

En els anys 40 es va construir un panteó militar al cementiri de Sant Andreu destinat a allotjar els cossos dels soldats i policies que no podien pagar-se les despesses d'enterrament, fet que fou aprofitat per portar-hi al general doncs calia enderrocar el columbari del cementiri de Montjuïc on repossava pel seu mal estat de conservació.


Bibliografia:

Crónica local. Anónim. La Vanguardia 20 de juny de 1881 pg 2943

La semana en Barcelona. Roca y Roca, J. La Vanguardia 20 de gener de 1903, pg 4

Los restos de Lacy. Carreras i Candi, F. La Vanguardia 23 de maig de 1931 pg 1

Como, cuando y donde nació la provincia de Barcelona. Voltes Bou, P. La Vanguardia 28 de novembre de 1965, pg 28

Politica, liberalisme i revolucio. Barcelona, 1820-1823. tesi doctoral de Jordi Roca Vernet. Universitat Autònoma de Barcelona, 2007



 

Tornar Return